Què és real?

1

17 Mai 2013 per Mercè Fàbregas

Què és real? Quan els mitjans de comunicació no són neutrals perquè obeeixen a interessos privats i partidistes, ja no importa la notícia sinó el món que construeixen, o simulen. És tal la subtilesa del poder mediàtic que ja no som capaços de veure la realitat amb els nostres propis ulls.

Ignacio Ramonet és periodista i fundador de l’Observatori Internacional dels Mitjans de Comunicació (OIMC). En el marc de la conferència ¿En manos de quien estamos?¹, Ramonet va dir que calia prendre consciència de la responsabilitat dels mitjans de comunicació dins del sistema, atès que és a través d’ells que la globalització financera expressa la seva ideologia.

En termes de Jean Baudrillard diríem que vivim una hiperrealitat: una simulació que no és correspon amb un referent real; sinó que és la generació de quelcom real, però sense origen ni realitat (Baudrillard, 1978, 5). Una hiperrealitat que sembla que ens està inculcant que no hi pot haver vida més enllà del capitalisme i la globalització. De manera que els mitjans de comunicació creen simulacres pel sistema, fins el punt que, segons Baudrillard:

“… los actuales simulacros, (…) intentan hacer coincidir lo real, todo lo real, con sus modelos de simulación” (Baudrillard, 1978, 6)

Bona part de la informació i/o el coneixement transmesos pels mitjans de comunicació tradicionals, s’ajusta més a allò que el sistema vol simular que a la pròpia realitat. És molt clarificadora la següent cita extreta de John Storey:

“[Baudrillard] Argumenta que la información que se dió sobre el caso “Watergate” (…) Tuvo que presentarse como un escándalo para ocultar el hecho de que era algo común en la vida política norteamericana. Este es un ejemplo de lo que él denomina ‘la simulación de un escándalo con fines regenerativos’” (Storey, 2002, 251)

Baudrillard fa una distinció entre dissimular i simular. Mentre que dissimular deixa intacte el principi de realitat, simular posa en dubte la diferència entre allò real, i allò imaginari (Baudrillard, 1974, 8). Segons Storey, no és que la gent no sigui capaç de distingir entre realitat i ficció, sinó que la diferència és cada cop menys important (Storey, 2002, 249).

By écreM

Simular és fer veure el que no és. Com si diguéssim: fer passar gat per llebre. Viure dins del simulacre és rebre les notícies sense qüestionar-les, tal qual s’emeten per televisió, o com surten als diaris. En canvi, contrastant les notícies per mitjans alternatius podem observar el simulacre en perspectiva, i tal vegada, desemmascarar la simulació.

Fa gaire bé un any, TV3 va organitzar la Marató per la Pobresa amb l’eslògan “Que ningú es quedi fora de joc”. L’espot interpel·lava directament a la consciència dels ciutadans per fomentar la solidaritat. Paral·lelament, va començar a circular per les xarxes socials un espot alternatiu amb l’eslògan “No falten cadires, sobra cinisme”. Mentre que l’espot oficial obvia que la pobresa té uns responsables; l’espot alternatiu informa que:

“… dels diners de l’evasió fiscal dels més rics s’obtindrien 9.000 vegades els ingressos recaptats en una Marató de TV3”

La Marató contra la Pobresa esdevé un simulacre en el qual es demana la solidaritat de la ciutadania. Però quina solidaritat? A “No falten cadires, sobra cinisme” es diu que la proposta de la Marató és com fer front a la pobresa amb caritat. La caritat humilia perquè té a veure amb paternalisme, no amb solidaritat.

Paternalisme: “… és una modalitat de l’autoritarisme a la qual una persona exerceix poder sobre un altre, prenent decisions en nom seu i ignorant els seus desitjos i circumstàncies, justificant-t’ho amb sentimentalismes i la idea de que ho fa pel seu propi bé.” (Wiquipèdia)

Però, qui són els promotors de la Marató que ens conviden a fer caritat? Movistar, Abertis, La Caixa, entre d’altes. Abertis i La Caixa surten en una altra notícia que he repescat de l‘Anuari Media.Cat. Els silencis mediàtics del 2012. L’anuari recull un seguit de notícies que no han trobat ressò mediàtic, és a dir, es tracta de notícies les quals el gran públic, difícilment se n’assabentara pels mitjans convencionals. I, és que els simulacres s’aguanten amb el que el sistema permet que es digui, però també amb allò que calla.

En aquest anuari, trobem l’article de Francesc Vila i Femenia: “10.000 milions de beneficis en plena crisi”. Vila exposa que les quaranta empreses més potents dels Països Catalans, entre les quals es compten Abertis i La Caixa, haurien obtingut guanys milionaris aprofitant-se de la recent reforma laboral que els permet proposar Expedients de Regulació d’Ocupació. El cost social d’aquests beneficis és la precarització laboral i un increment de les llistes de persones a l’atur; per tant, més població al llindar de l’exclusió social.

El simulacre de la Marató simula la solidaritat d’empreses com Abertis i La Caixa. Què és real? La realitat silenciada és que aquestes empreses (i òbviament altres responsables) alimenten la pobresa per la qual després demanen caritat.

Desemmascarar simulacres esdevé, ja, una urgent qüestió de responsabilitat social.

BIBLIOGRAFIA

Baudrillard, Jean. Cultura i Simulacro. Barcelona: Kairós, 1978, pàg. 1-15

Fernández, David. “Un spot alternatiu sobre la Marató de la Pobresa triomfa a la xarxa” (23/05/2012). A: Directa [en línia, darrera consulta: 17-05-13] http://directa.cat/noticia/un-spot-alternatiu-sobre-marato-pobresa-triomfa-xarxa

Storey, John. Teoria cultural y cultura popular. Barcelona: Octaedro, 2002

Vila, Francesc. “10.000 milions de beneficis en plena crisi” A: Anuari Mèdia.Cat. Els silencis mediàtics del 2012 [en línia, darrera consulta: 17-05-13] http://www.media.cat/anuari/10-000-milions-de-beneficis-en-plena-crisi/

NOTES

1Conferència celebrada el 8 de juny de 2011 a la Universitat de Heidelberg