La Postmodernitat, o mossegar-se la cua el gat

2

27 Mai 2013 per Mercè Fàbregas

Fotografia de Holberg Prisen

FREDRIC JAMESON
(Fotografia de Holberg Prisen)

A “Teorias de lo posmoderno”, Fredric Jameson esbossa quatre posicionaments que reflecteixen diferents plantejaments a l’hora d’afrontar la postmodernitat. Jameson diu que aquestes teories:

“… articulan visiones de la historia en las que la evaluación del momento social en que hoy vivimos es el objeto de una afirmación o un repudio esencialmente políticos” (Jameson, 1996, 39)

La postmodernitat s’ha d’estudiar en relació amb la modernitat. Així, les quatre teories esbossades per Jameson tenen com a punt de partida una visió, o bé pro-modernitat, o bé anti-modernitat. Alhora que cadascuna d’aquestes pot derivar en un posicionament pro-postmodern o anti-postmodern.

Fotografia d'Alexei Kouprianov

IMMANUEL WALLERSTEIN
(Fotografia d’Alexei Kouprianov)

Rebuscat, eh? A mi m’ha ajudat a entendre-ho Immanuel Wallerstein. Aquest autor, crec que des d’un posicionament (pro)postmodern, es pregunta “¿El fin de qué modernidad?” I és que si la postmodernitat és difícil de definir és perquè la modernitat també presenta les seves ambigüitats.

Segons Wallerstein durant la Il·lustració s’haurien consolidat dos tipus de modernitat:

Una, la modernitat de la tecnologia, del racionalisme i del progrés. Una tecnologia que, certament, ens ha fet la vida més còmode; però és també la tecnologia de la revolució industrial, dels desastres ecològics, la responsable de crear armes devastadores contra la pròpia humanitat.

L’altra és la modernitat de la llibertat, la que havia d’alliberar la humanitat del feudalisme i de l’autoritat de l’Església. Però el què va passar va ser que quan els phylosophes de la Il·lustració parlaven de llibertat no pensaven en “l’home comú” ni en proposar, precisament, reformes socials. Sobretot, els phylosophes eren uns fervents admiradors del racionalisme i de la ciència que havia de conduir inexorablement a la modernitat.

Amb aquesta concepció del progrés com a bandera, els Estats moderns aposten per la modernitat de la tecnologia. Sorgeix així la necessitat de convèncer a la població dels beneficis del progrés per damunt la modernitat de la llibertat. Així, sempre segons Wallerstein, van sorgir tres ideologies polítiques: el conservadurisme (nostàlgics de l’Antic Règim que refusen per igual progrés i llibertat); el liberalisme (defensor acèrrim del progrés sempre i quan es tinguin les masses sota control); i el socialisme (que accepta el progrés però discrepa de les intencions liberals en matèria de llibertats).

Diria que el posicionament en favor, o de rebuig, de la postmodernitat, estaria condicionat per la forma com els teòrics perceben la seva experiència de la modernitat; és a dir, del seu posicionament polític. És així com l’esquema de Wallerstein m’ha ajudat a entrar una mica en l’esquema de Jameson.

Fotografia per écreM

Fotografia per écreM

Tanmateix cal tenir en compte que algunes teories postmodernistes semblen insinuar l’ensulsiada de la modernitat, raó per la qual, calen alguns matisos més sobre la mateixa. Seguim, doncs, amb Wallerstein.

La confrontació entre les dues modernitats va ser, el que segons Wallerstein, hauria comportat un seguit de moviments a nivell de l’art, del pensament, la literatura i també a nivell social, que tendim a anomenar postmodernitat. Simbòlicament es diu que la postmodernitat va començar el juliol de 1972 amb la demolició del complex urbanístic Pruitt-Igoe. D’aquest esdeveniment també en parla la Mª Victòria Herrero a l’entrada “La societat estètica” del seu blog Vasos comunicants.

El complex havia estat construït pel C.I.A.M, els seus membres reclamaven l’arquitectura com un art social. Veien l’arquitectura com una eina política i econòmica que es podria utilitzar per millorar el món mitjançant el disseny d’edificis. El seu resultat va ser la construcció racional d’edificis on la prioritat era la seva funcionalitat, sense tenir en compte el benestar dels seus usuaris, és a dir, de la classe obrera. Sembla ser que la crisi de la totxana ja ve de lluny.

Fotografia per "xolkanf"

Fotografia per “xolkanf”

La idea de progrés gestada durant la Il·lustració va acabar resultant un parany per a la noció de llibertat. Gràcies al progrés, aquell present havia de ser el de la culminació de la civilització europea. Amb el racionalisme la humanitat hauria acomplert el seu camí històric vers la felicitat. Però els conflictes bèl·lics i les dues Guerres Mundials de la primera meitat del segle XX van fer adonar a la població que el progrés que tant pregonava la modernitat no conduïa a la felicitat, sinó que gairebé porta a la seva destrucció. Pruitt-Igoe seria el punt d’inflexió d’aquesta presa de consciència.

Jameson considera que la postmodernitat és la dominant cultural del capitalisme multinacional (Storey, 2002, 253). No hi acabo d’estar d’acord, o potser és que no acabo d’entendre tanta retòrica postmodernista. Al meu entendre, la modernitat ja va ser una expressió del capitalisme que va apostar per un ús concret del progrés i la tecnologia. Altre cosa seria si d’entrada hagués adoptat una visió més ètica basada en tecnologies més sostenibles. Però el capitalisme tal com el coneixem és com un depredador que no perd mai la gana que està per damunt de qualsevol concepció ètica i moral, i fa negoci amb el que calgui, fins i tot, amb la cultura, o jugant amb la vida de les persones.

En el seu vessant estètic, parlar de modernitat o postmodernitat en funció d’un suposat valor elitista de la cultura, en contraposició a la industrialització de la cultura, ho trobo francament tendenciós.

Fotografia per écreM

Fotografia per écreM

Com a dona, no m’he sentit mai identificada amb la modernitat. Que ningú em titlli d’anti-modernista, només dic que no m’hi sento identificada. Deu ser pel biaix patriarcal que impregna tots els paradigmes de la modernitat-postmodernitat, l’herència del qual ja ve d’antic. Potser és per això, que no he arribat a entendre del tot el text de Jameson; o potser és perquè fa l’efecte que les teories de la postmodernitat es mouen en cercle, com el gat que es mossega la cua. Tants cercles tancats a mi em cansen i m’asfixien.

La postmodernitat no la veig com un concepte perioditzador, com suggereix Jameson, sinó com la mateixa modernitat en crisis. És un símptoma que anuncia el col·lapse del sistema, només que l’agonia fa massa que dura. Trencar el cercle i mirar endavant esdevé, per mi, una necessitat vital.

BIBLIOGRAFIA

Jameson, Fredric. “Teorias de lo postmoderno” A: Teorias de la postmodernidad, Madrid: Trotta (1996), pàg. 39-53

Storey, John. Teoría cultural y cultura popular. Barcelona: Octaedro (2002)

Wallerstein, Immanuel. “El fin de qué modernidad” (Cap. 29) A: Capitalismo histórico y movimientos antisistémicos: la geopolítica y la geocultura del sistema mundo moderno. Editorial Akal: 2004

Anuncis

2 thoughts on “La Postmodernitat, o mossegar-se la cua el gat

  1. Vicky ha dit:

    Mercè, trobo el teu escrit molt interessant i clar, en especial pel que fa a l’explicació sobre les dues cares de la modernitat: la del progrés i la tecnològica i l’abanderada de la llibertat, sense les quals es fa molt difícil entendre els diferents posicionaments ideològics que han dominat tot el segle XX.
    Dius que no acabes d’estar d’acord amb Jameson quan afirma que “la postmodernitat és la dominant cultural del capitalisme multinacional”. Aquesta frase i, en general, totes les voltes que es donen al voltant de la caracterització del postmodernisme, m’ha fet pensar en l’art manierista que va representar la culminació de l’humanisme renaixentista i, alhora, la seva dissolució. Ambdós, manierisme i postmodernisme, sembla que es regiren contra els excessos de la racionalitat. Tots dos es defineixen com a èpoques de crisi profunda –en tots els sentits-, en l’art donen lloc a una creació totalment eclèctica i són també corrents que sorgeixen de les elits culturals. Sembla doncs que s’acompleix novament allò de “gira el món i torna al born”, per això deu ser que et produeix cansament aquesta qüestió.
    Pel que fa al tema del gènere, ni la modernitat “moderna” ni la “postmoderna” tampoc, s’han comportat gairebé amb la dona (o l’”altre” més àmpliament). La Il·lustració va voler una companya educada per comprendre l’home i donar-li suport no per situar-la en igualtat de condicions; la postmodernitat ven la idea de la igualtat com quelcom acomplert mentre l’erosiona publicitant les diferències més estereotipades –penso sobretot en l’explotació de l’aspecte físic- i la cobreix de sentiments de culpabilitat per la impossibilitat d’assumir tots els papers de l’auca –la dona femenina, mare, intel·lectual, treballadora, tot a la vegada-, mentre que a l’home se li continua permetent escollir sense que això li resti valor.
    Disculpa l’extensió del comentari, però és que la teva entrada dóna per molt!.

    M. Victòria

    • M. Victòria, celebro que hagis trobat interessant la meva entrada.
      Jo mai he vist la postmodernitat com quelcom que supera la modernitat, sinó el contrari, una conseqüència lògica de l’estructura de la mateixa modernitat i que porta al col·lapse del sistema. Una mica com això que expliqués sobre el manierisme. Com dic en el text, veig la postmodernitat com un símptoma que en ens diu que alguna cosa no rutlla.
      Estic totalment d’acord amb el què escrius en el teu comentari.
      Gràcies pel teu interès.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 23 other followers

Arxiu

Estadístiques del Blog

  • 1,572 hits
%d bloggers like this: