De Gutenberg a l’Sputnik

Deixa un comentari

31 Mai 2013 per Mercè Fàbregas

Des de la invenció de la impremta fins a les telecomunicacions, els mitjans i tècniques per difondre la informació i el coneixement no han parat d’evolucionar. Tot avenç en la transmissió de la informació guarda una estreta relació amb algun avenç tecnològic. Cada salt ha donat lloc a nous mitjans o suports de transmissió: llibres, diaris, fotografia, ràdio, cinema, televisió, telèfon, etc.

Ja veiem que, històricament, la tecnologia ha estat un factor de transformació de la comunicació. Però a més a més, al llarg del semestre hem analitzat l’evolució dels mitjans de comunicació durant el segle XX i, una de les coses que hem vist és, que en funció de l’estructura de propietat del mitjans, hi ha un altre factor no gens menyspreable: la influència del factor econòmic i propagandístic. Recordem com Lazarsfeld i Merton, en la seva teoria dels efectes limitats, situaven l’estructura de la propietat com un dels elements que limitaven el poder dels mitjans de comunicació. Per la seva banda Noam Chomsky situa aquest factor com un dels filtres que condicionen el tipus d’informació acceptada pels mitjans.

Tampoc podem oblidar el factor polític i el paper més o menys intervencionista dels estats. En aquest sentit cal mencionar els investigadors de la teoria hipodèrmica que veien els mitjans com una eina amb un poder malèvol. Aquells pensadors havien estat testimonis de l’ús que les autoritats alemanyes havien fet de la ràdio per difondre el nazisme. També Chomsky al·ludeix a la influència política pel fet que en nom de la “seguretat nacional” els mitjans adoptessin postures anticomunistes (o de l’anti de torn) .

Sigui com sigui, la combinació dels factors tecnològic, econòmic i polític, per bé o per mal, han tingut el seu paper important en el desenvolupament dels mitjans de comunicació. En certa manera, també quedava palès en el pessimisme dels pensadors de la teoria crítica. Adorno i Horkheimer consideraven que els avenços tecnològics afavorien una producció cultural en massa que, obeint més als interessos econòmics de la industria cultural, feia del receptor un agent políticament passiu.

En l’actualitat, la capacitat transformadora dels factors tecnològic, econòmic i polític es veu amplificada per la revolució digital. La revolució digital s’ha vist impulsada per tres avenços importants: La  microelectrònica que permet una capacitat d’emmagatzematge i processament de la informació gairebé sense límits; la digitalització que facilita una economització en la transmissió de la informació; i l’ús de satèl·lits i fibra òptica per la transmissió (Campo, 2010, 11).

Per la seva banda, la digitalització ha fet possible la interactivitat. Manuel Campo (2010, 13) parla de revolució interactiva com la convergència de tres tecnologies; la televisió, la telefonia i la informàtica.

Durant les darreres dècades hem vist augmentar el nombre de mitjans digitals, sobretot, canals televisius per satèl·lit i de pagament que es beneficien del vessant interactiu que ofereixen les noves tecnologies. L’entorn digital i la interactivitat han transformat la manera com es produeix i es consumeix la informació i el coneixement. Molts mitjans, des de la premsa escrita fins la televisió (ja sigui pública o de pagament) passant per la ràdio, han fet la seva migració a Internet.

La majoria de la premsa escrita ofereix la seva versió en línia on el lector pot deixar per escrit la seva opinió, i veure què opinen altres lectors. Pel que fa a la ràdio i la televisió, des d’Internet es poden descarregar pod-cast o recórrer a la televisió a la carta, per tal d’escoltar o veure el nostre programa preferit fora de l’horari de programació habitual. Ràdio i televisió són presents a les xarxes socials. Mentre l’usuari escolta o veu el programa, simultàniament el pot seguir via twitter o Facebook, des d’on pot compartir les seves opinions amb les dels altres espectadors que simultàniament veuen el mateix programa. Mitjançant la tecnologia de les xarxes socials es poden compartir notícies extretes directament de les webs dels mitjans. D’aquesta manera, s’amplifica encara més la seva difusió.

Imatge per David Martínez

Les potencialitats de les noves tecnologies fan que els mitjans de comunicació esdevinguin un mercat atractiu pel sector de la publicitat que veu un entorn cada vegada més eficient per difondre missatges massius a una audiència cada cop més nombrosa. Aquesta tecnologia, però, necessita una potent infraestructura tecnològica que demanda importats inversions de capital. Com a conseqüència els mitjans depenen més que mai de la publicitat, sense la qual no existirien. El factor econòmic esdevé motor de transformació fins el punt que mitjans i mercat adopten una relació de dependència; segons Campo (2010, 21) “Sense els mitjans com a suport publicitari l’economia de mercat es paralitzaria”.

Amb aquest panorama no ens ha d’estranyar que grans empreses de diferents sectors s’embranquin en una pugna per controlar el mapa de la comunicació. En aquesta pugna ha calgut crear grans plataformes amb més poder d’influència per dominar el sector. Empreses de l’àmbit de la televisió, telefonia o informàtica s’han funcionat o han signant aliances entre elles per abastar més mercat. Fins i tot, s’hi han implicat bancs o companyies elèctriques, i en general qualsevol empresa que vegi l’oportunitat de negoci a través dels mitjans. En aquest joc d’aliances, el mercat publicitari esdevé un motor exigent que reclama nous mitjans on situar els seus missatges (Campo, 2010, 18).

I en aquest joc, no podem oblidar el factor polític. Des dels inicis de la televisió, els estats europeus han mirat de controlar de prop les emissions televisives. L’estat com a tal no controla directament els ens, però crea organismes a qui encomanar aquesta tasca, però com diu Campo, donant el control a mans amigues (Campo, 2010, 29). La majoria d’estats europeus han estat reticents a atorgar llicències per crear canals privats. Els primers canals privats europeus no es van autoritzar fins entrat el darrer quart del segle XX.

En el cas espanyol el mercat televisiu va tardar més a alliberar-se que a la resta d’Europa. Aquí es parla de guerres digitals. Campo (2010, 35) distingeix tres moments d’aquesta guerra digital: la batalla del cable (1995); la guerra del futbol 1996; i la croada de les plataformes (1997-2002)

A la vista d’aquest panorama, sembla ser que economia i política necessiten una població sota control. La instrumentalització dels mitjans de comunicació serveix a aquesta fi. Els avenços tecnològics fan més eficaç la comunicació, entenent el terme eficaç des del punt de vista dels interessos econòmics i polítics. Tecnologia, economia i política actuen com a motors de transformació dels mitjans de comunicació. Però en aquest cercle tancat, l’ús instrumental dels mitjans, també fa que aquests esdevinguin ells mateixos motors de transformació.

La pregunta que ve a continuació és; Més enllà d’aquests hòldings empresarials, Internet i les xarxes socials poden oferir maneres alternatives de gestionar la informació? Intentaré reflexionar-hi en la propera entrada.

BIBLIOGRAFIA

Campo, Manuel. “Motors de la transformació del mapa de la comunicació”. A: Mitjans de comunicació digitals: història i actualitat. Barcelona: FUOC (2010)