De l’engany de masses a la idiotització

5

1 Mai 2013 per Mercè Fàbregas


Si, per Karl Marx, el proletariat estava cridat a emprendre la revolució que hauria d’alliberar la classe treballadora del sistema de producció capitalista, els pensadors de l’Escola de Frankfurt observen perplexos, la integració d’aquestes classes dins del sistema capitalista, seduïdes, entre altres raons, per les possibilitats creixents de consum (Cantó-Mila, 2012, 17).

A Dialèctica de la Il·lustració, Theodor W. Adorno i Max Horkheimer elaboren una crítica dura i contundent a la raó instrumental, els raonaments lògics de la qual han deshumanitzat l’ésser humà. Segons aquests autors, una societat regida pels principis de la raó instrumental ha estat l’origen dels règims totalitaris i els feixismes:

“ … els principis de calculabilitat, quantificabilitat, ordre i control porten al feixisme des del que anomenen una societat totalment administrada que provoca la fi de l’individu i fomenta la conformitat …” (Busquet et al, 2010, 18)

En el capítol “La industria cultural: la ilustración como engaño de masas”, Adorno i Horkheimer deixen constància que la cultura de masses no és un producte espontani de cultura popular, per això, s’estimen més parlar d’industria cultural, la qual és la responsable d’elaborar els patrons culturals que consoliden una classe treballadora conformista i submisa al sistema.

Segons aquests autors, els diferents mitjans de comunicació de la industria cultural, ràdio, televisió, cine, constitueixen un sistema. Com a tals estan al servei de les classes dominats, i aquestes imposen la seva ideologia a través dels mitjans:

“La dependencia de la más poderosa compañia radiofónica de la industria eléctrica, o la del cine respecto de los bancos, define el entero sector, cuyas ramas particulares estàn a su vez económicamente coimplicadas entre sí. […] La desconsiderada unidad de la industria cultural da testimonio de la que se cierne sobre la vida política. […] sirven para clasificar, organizar y manipular a los consumidores” (Adorno, Horkheimer, 1994, 168)

Els nous mitjants tecnològics afavoreixen una producció de productes culturals, com la de qualsevol altre producte industrial: en sèrie i estandarditzats. Una cultura estandarditzada contribueix a imposar els gustos i les necessitats del públic, i a consolidar un ordre social jerarquitzat. La industria cultural redueix l’individu a mer consumidor sense autonomia, diuen Adorno i Korkheimer:

“El espectador no debe necesitar de ningún pensamiento propio: el producto prescribe toda reacción, no en virtut de su contexto objectivo, sinó a través de señales” (Adorno, Horkheimer, 1994, 181-182)

Adorno i Horkheimer són contundents a l’hora de criticar la qualitat dels productes de la industria cultural. Són especialment crítics amb la industria cinematogràfica i amb la producció de sèries televisives. La classificació per gèneres de les diferents pel·lícules o programes televisats transmeten patrons de conducta estereotipats, on tot és previsible, no hi ha lloc per la creativitat, ni per la imaginació. L’espectador consumeix el producte sense haver de reflexionar. Els mitjans de comunicació de masses esdevenen un instrument de control. Wolf diu:

“El espectador, a través del material que observa, se halla constantemente en situación, sin darse cuenta, de asimilar órdenes, prescripciones, proscripciones” (Wolf, 1994, 101)

A l’Escola de Frankfurt, se li retreu que, la seva crítica a la cultura de masses és elitista i presuposa que l’intel·lectual és qui coneix millor les necessitats humanes (Busquet et al, 2010, 19). Personalment, penso que deixant de banda aquests prejudicis a l’hora de criticar la qualitat de la cultura popular, la majoria de les argumentacions són encara vigents avui en dia. Em refereixo al rol dels grans mitjans de comunicació com a monopolitzadors de l’opinió pública. Una mitjans de comunicació que no són imparcials i que, en definitiva, defensen els interessos dels seus propietaris, ja siguin corporacions financeres o polítiques.

Aquesta lectura dels textos sobre la teoria crítica ha coincidit amb la meva assistència, fa escassos quinze dies, a una xerrada titulada (cito de memòria) Causes i sortides a la crisis. Van parlar tres ponents: l’Arcadi Oliveres, un membre (no recordo el nom) del sindicat Endavant (OSAN), i Josep Manel Busqueta del Seminari d’Economia Crítica Taifa.

By Carlos Latuff

By Carlos Latuff

En algun moment o altre de la xerrada, els trets ponents van fer alguna referència als mitjans de comunicació. En aquest sentit, el missatge dels ponents era que la sortida de la crisis passa (entre altres raons) per fer sentir les veus del poble, des de baix. Per tant, se’ns convidava a mantenir-nos informats per mitjans alternatius, ja que la majoria de moviments socials tenen els seus canals per informar de les seves activitats i propostes que, evidentment, són obviades pels grans mitjans de comunicació. El més concís va ser Arcadi Oliveres quan va dir que els grans mitjans de comunicació, concretament parlava de les televisions, “idiotitzen” al personal.

BIBLIOGRAFIA

Adorno, T., Horkheimer, M. “La industria cultural: la Ilustración como engaño de masas” A: Dialéctica de la Ilustración. Madrid: Trotta (1994)

Busquet, J., Medina, A., Sort, J., “La recerca comunicativa” A: Mitjans de comunicació digitals: Història i actualitat (2010)

Cantó-Mila, N., “Sociologia de la Cultura”. A: Alsina (coord) Teoria de la cultura (2012)

Wolf, M. La investigación de la comunicación de massas. Crítica y perspectivas. Barcelona: Paidos (1994)

Anuncis

5 thoughts on “De l’engany de masses a la idiotització

  1. jaguileraq ha dit:

    Mercè, a partir de les paraules de l’Arcadi Oliveres que comentes, he estat pensant en que, a vegades, tenim la tendència de caure en generalitzacions excessives. Podria estar d’acord amb la idea que els grans mitjans de comunicació ofereixen productes que poden “idiotitzar” a la gent. Però crec que si ens quedem en aquesta part superficial de l’anàlisi ens acabarem perdent en un laberint sense sortida.

    Segurament, hi ha molts programes de ràdio o televisió i articles dels diaris que no es podrien situar en la categoria que esmenta Oliveres. Si més no, m’agradaria pensar que no estem rodejats únicament per productes escombraria i que hi ha continguts informatius, sèries de televisió o programes d’entreteniment que van més enllà del simple producte de consum ràpid. I no em refereixo únicament a continguts de caràcter artístic i cultural… potser, podríem, fins i tot, debatre fins a quin punt és bo i que podem treure de programes com “tu si que vales” o “Gran Hermano”. Si més no, voldria pensar que no vivim en un món d’idiotes consumidors.

    Jesús (unasepambulleres.blogspot.com)

    • Mercè Fàbregas ha dit:

      Hola Jesús. Gràcies pel teu comentari. Dir-te que tens raó quan dius que no podem caure en generalitzacions. Però crec que el què passa és que les paraules d’Oliveres, així soles en el meu post, semblen tretes de context i, potser, sonen encara més dures i contundents.
      De fet, les paraules d’Oliveres eren una mena de conclusió a una explicació que ell va fer i que jo no vaig escriure per no allargar massa l’entrada. Ell, concretament, volia fer-nos donar compte que a les hores de màxima audiència, quasi cada dia, per algun canal o altre es pot veure un partit de futbol. I ja sabem que el futbol és el succedani per excel·lència. Hi ha gent que no té per menjar, gent desnonada condemnada a l’exclusió social de per vida, però és igual, si el Barça guanya la lliga, o la “roja” guanya el mundial, tot va bé.
      L’adjectiu d’Oliveres pot semblar exagerat, però, per mi, el més important era el missatge que van donar ell i els altres ponents. Més o menys venien a dir: no us cregueu tot el que us diuen, sigueu sel·lectius, consulteu altres fons d’informació. Però sobretot, si t’avorreixes, no miris qualsevol cosa que facin per la tele, llegeix un llibre, surt el carrer, parla amb els veïns, implica’t en activitats socials del teu municipi, etc. És a dir: preneu el control de les vostres vides i no us deixeu idiotitzar.
      No trobes que tot plegat té relació amb el document que ens ha passat en Santi sobre els silencis mediàtics? Si els programes són, només, bons, els passen a hores intempestives i de poca audiència, i, si a més va contra el sistema, directament se’l silencia.

      • jaguileraq ha dit:

        Mercè, estem d’acord. Hi ha deu mil coses més interessants a fer que seure davant la televisió “prime time” de cada dia de “cada dia”. De fet, en una de les entrades del meu blog reconeixia que sóc una mena de “bitxo raro” que no m’agrada la tele. En el meu comentari, únicament, volia cercar la part positiva… imagino, que en el fons, estic una mica cansat de tanta informació negativa. Com sempre, un plaer debatre amb tu i els teus blogs…

        Jesús (unaserpambulleres.blogspot.com)

  2. […] denomina el “sistema de la indústria cultural” a De l’engany de masses a l’idiotització a Notícies Efímeres, per a imposar, sota mà, la ideologia de les classes dominants al gruix de la societat. Però, […]

  3. […] a mitjans d’informació alternatius, la majoria dels quals els podem trobar a Internet. En alguna ocasió, apunto que la majoria dels moviments socials tenen els seus propis canals a Internet per difondre […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 23 other followers

Arxiu

Estadístiques del Blog

  • 1,573 hits
%d bloggers like this: